miércoles, 2 de marzo de 2011

Història de l'asil dels pobres ( 3 )

Revista de Alcoy (1880) La necesidad de construir un edificio para las hermanitas de los pobres.

Estaba en la conciencia de todas las personas piadosas. Por eso se reunieron el 28 de Marzo del 1879 en la casa de D. Jaime Pajarón, Cura Arcipreste de Santa Maria, D. Francisco Pastor, Dña. Santa. Estudiando la manera de poder dotar a las hermanitas. Desde entonces empezaron los cálculos y proyectos y se dio por hecha la casa sin cuidarse para nada de las dificultades como que tropezarían para llegar recursos por la aflictiva situación porque pasaba Alcoy en aquella fecha. Uno de los que mayor celo mostraron tener fue el arquitecto municipal, D, José Moltó, el cual hizo un plano y otro plano, con incansable actividad, hasta lograr atender al remedio de las necesidades propuestas y a las condiciones del solar cedido, y el 25 de Agosto del año ultimo 1879 principiaron las obras de la nueva casa. El edificio que van a estrenar las hermanitas de los pobres con sus ancianos acogidos mide 22 metros y 50 centímetros de fachada y 13 de fondo con un huerto de 35 metros de largo por 22 y 50 centímetros de ancho. La fachada es toda de piedra y ofrece un aspecto sumamente bello, pudiendo albergarse en este edificio 50 acogidos y 10 hermanitas, tienen la casa todas las piezas indispensables para el servicio a que se destina, con camas de hierro y todos los muebles y ropa necesarias y además un bonito oratorio y su espacioso huerto, porque D. José Samper de las Casas y su respetable y virtuosa señora, Dña. Milagros Jordà , fueron muy prodigios en la cesión de terreno, del que han hecho entregar a los reverendos Sres. Curas D. Jaime Pajarón y D. Francisco Navarro, los cuales transmitirían la propiedad del edificio que se acaba de construir a la R. Madre Superiora general de las hermanitas.


Història de l'asil dels pobres ( 2 )

Milagros Jordá y Puigmoltó: La realidad imaginada, Alcoi ; Ajuntament ; Alacant : Institut de Cultura Juan Gil-Albert.

Fueron muchas las dificultades que hubieron de solucionarse para que se establecieran en nuestra ciudad, sobre todo por la falta de alojamiento.
El matrimonio formado por D. Eugenio Llopis y doña Camila Miralles, ofrecieron su casa hasta que pudieran encontrarse otra que reuniese las condiciones necesarias.
Las hermanitas llegaron a Alcoi el 11 de Mayo de 1878.Poco después se alquiló una casa en la calle San Blas, antes Santa Teresa, señalada pasaron las hermanitas con sus pobres al antiguo hospital cedido por el Ayuntamiento.

Història de l'asil dels pobres ( 1 )

Beneito Llopis, Ángel. Condicions de vida i salut a Alcoi durant el procés d'industrialització; Universitat Politècnica de València, D.L.  (2003) Alcoi.
L’ 11 de maig del 1878, venien a Alcoi cinc germanes que ocuparen la casa número 36 del carrer Sant Josep, propietat del matrimoni Eugenio Llopis i Camila Miralles. En ella pararen quinze llits amb la finalitat d’atendre a ancians. Al poc temps traslladaren la casa-asil al número 26 del carrer de Sant Blai – a l’antiga fàbrica de tabacs,- passant posteriorment a ocupar unes dependències que els va deixar l’ajuntamenta l’antic hospital, el que hi havia a la placeta de la Mare de Dé dels Desamparats. En inrecrementar-se les necessitats del servei i gràcies a les aportacions de persones pietoses com Dolors Mataix, Milagros Jordà Puigmoltó i la família Samper, ente altres, poc temps després, el dia 8 d’agost del 1881, inauguraven un asil de nova planta al carrer La Corbella número 36 que va estar finançat per la caritat popular.
Les despeses que guardava l’establiment es finançaven mitjançant aportacions particulars, per la caritat pública i de petites aportacions municipals. Però com que els ingressos no donaven per a molt, les germanes, i els interns que estaven amb forces d’acompanyar-les, es dedicaven a demanar la caritat de porta en porta o sol·licitar menjar pels mercats i establiments.
Les monges estaven dedicades a assistir exclusivament els ancians, homes i dones grans, majors de seixanta anys sense cap familiar que poguera tindre’ls. El seu nombre, malgrat que mai no va ser tant elevat – aquest no solia passar d’uns seixanta-, en passar el temps va anar augmentant. La quantitat d’homes interns sempre fou major que la de dones. Per contra, l’edat mitjana d’aquestes era un poc superior a la d’ells.
La majoria de les monges ere andaluses, aragoneses, i valencianes. Engracia Pérez venia d’ Egea de los caballeros, Manuela Rodríguez de Béjar, Concepción Izquierdo i Saturnina Fernández de Saragossa, Paz Salinas de Requena, Francisca Magraner d’Almussafes, Patrocinio Borrel Albors de Cocentaina, Desamparados Cervera del Patró, Rosa pellicer de Bellreguard, Juana Martí d’Alzira, Júlia Polo de Terrijos, Felisa Ruiz de Conca, Trinidad Campos de Montiel, Adela Benito de Xàtiva i Francisca Monllor d’Alcoi.





L’Asil. Nombre d’ancians.
Anys     Homes           %        Dones                       %                    Total
1895     29               50’9        28                 49’1                  57
1905     28               59’6        19                 48’4                 47
1915     38               62’3        23                   37’7                61
1925     39               61’9        24                   38’1                63
1935     48               57’1        36                  42’9                 84
Font: AMA, Padrons d’habitants.

L’ asil. Edat mitjana dels acollits.
Anys                 Homes                       Dones                                   Total
1895                 71’7                            72’6                            72’1
1905                 68’4                            70’8                            69’6
1915                 70’8                            75’8                            73’3
1925                 68’2                            67’3                            67’7
1935                 71’1                            72’8                            71’9
Font: AMA, Padros d’habitants.